Notes sobre el desastre

2006-08-02T12:29:00.000+02:00

La ciutat lentament va revifant. Portem setmanes de pau, però les destrosses són tan grans i la població és tan escassa que els treballs de reconstrucció van desesperadament lents. Els supervivents, de moment, ens limitem a recuperar-nos i a les feines més urgents: enterrrar els morts per evitar epidèmies, restablir els serveis d'aigua i de llum, aconseguir menjar. La resta ja vindrà. Estem vius i amb això en tenim prou.
[Aquest és l'últim post del blog. Fins aviat]

2006-05-14T17:24:00.000+02:00

Aquell dia, fa dos hiverns, devia ser a mitjans de novembre perquè no feia dos mesos encara que les classes a les escoles havien començat, encara que llavors ja ningú hi anava, va caure la primera nevada de la temporada, acompanyada d'una sobtada baixada de les temperatures. Va agafar tota la ciutat de sorpresa, com la desagradable visita d'uns parents llunyans, interessats i sorollosos, però parents al cap i a la fi. Tothom va córrer a refugiar-se a casa i, qui més qui menys, hi va veure en tot plegat el mal averany de desgràcies futures.

2006-04-03T12:51:00.000+02:00

Encara aguanta la neu sobre els carrers sense cotxes i sobre els arbres despullats de fulles. Hi ha un silenci abassegador, i recordo el bombardeig del 3 de març de l'any passat. Va agafar la ciutat desprevinguda. El dia era clar, suau i encara la guerra era una cosa llunyana, no ens havia tocat, només de tant en tant alguna detonació llunyana, darrera les muntanyes del sud. Però aquell dia, després del crepuscle, centenars d'avions sobrevolen el cel i l'enfosqueixen del tot. La remor dels motors i els impactes eixordadors de les bombes ocupen tot l'espai durant dues hores. La gent es refugia on pot, tot i que molta no ha tingut temps, i resta immòbil sota les runes de les façanes o aixafades per algun vehicle volcat. L'atac és interminable, si no morim destrossats sota el ciment o asfixiats per la pols ens tornarem bojos. Però la intensitat dels atacs baixa lleument i al cap d'uns minuts ja no se sent cap avió. Encara esperem una bona estona, esporuguits. Finalment sortim i contemplem l'espectacle de destrucció i de mort.

2006-02-14T20:16:00.000+01:00

Després de dinar, o millor dit, després d'empassar-me un tros de pa dur, he anat a l'altra banda de la ciutat, al barri del Cirell; hi he anat perquè necessitó un abric pel meu germà, i el nostre proveïdor és l'únic qui me'l pot proporcionar. Em devia un favor de fa temps, i avui l'he trobat de bon humor (ha fet moltes operacions els darrers dies: com més dura la situació més necessitada està la gent, i ell en fa el seu agost), i per tant no m'ha costat discutir molt perquè em donés l'abric. És un exemplar de l'anterior guerra, la del 47, un abric de l'enemic, folrat amb pell impermeable tenyida de verd caqui i porta una gran i càlida caputxa. Quan l'ha vist, a en Càlix li han brillat els ulls després d'anys llum de no fer-ho, i se li ha dibuixat un somriure que no ha marxat en tota la tarda.

Les detonacions, encara llunyanes, continuen, però el veí de l'entresòl diu que ha sentit dir que més de tres unitats enemigues s'acosten, i que a tot estirar en cinc dies els tindrem a les portes de la ciutat.

2006-02-05T12:32:00.000+01:00

Hem pogut bullir una mica d'arròs i l'hem acompanyat de dos trossos de la carn inidentificable que hem aconseguit gràcies al nostre proveïdor únic i favorit. Menjàvem tranquil·lament, no hi ha pressa, poca cosa tenim a fer a part d'esperar. I a més, diuen que cundeix més si es menja a poc a poc i mastegant a conciència. Després de la llarga i silenciosa sobretaula he arreglat com he pogut la finestra de la cuina, esberlada en el marc per una onada expansiva. Per sort no ha estat afectat el vidre, i amb un tros de fusta i uns claus rovellats he pogut fer un tancament rudimentari però eficient.

Esperem una nit silenciosa i gèlida, com les últimes. Tot i que aquest matí de darrera les muntanyes, molt esmorteïts provenien sons d'impactes de bombes; n'hem sentit quatre, espaiats en el temps, al llarg de vint minuts, i no semblaven de molta potència.

Però això significa que la guerra encara no ha acabat.

2006-02-03T19:52:00.000+01:00

En Càlix em pregunta quan crec que acabarà el que mai havia d'haver començat, i li responc que aviat, que els atacs han rebaixat la intensitat i la freqüència durant les dues o tres setmanes anteriors, que esperem que continuï aquesta tendència i d'una vegada per totes puguem sortir al carrer sense por i puguem començar a arreglar el poc que encara queda en peu i construir de nou tot allò que ja no existeix, com l'escola de primària del davant, ara un immens munt de pedres i ciment esberlat, o la font de la plaça, destrossada per una bomba mal dirigida, o el pavelló d'esports, sense sostre i sense dues de les quatre parets.

Ara mateix la ciutat dorm, o ho intenta, sota la foscor i la neu dels darrers dies, que es comença a convertir en gel en els llocs més a recer i als quals no arriba el sol. Encara tenim prou fusta per escalfar-nos. Tot i això demà ben aviat sortiré a buscar menjar. En Sirent és l'únic que en pot aconseguir, i de no ínfima qualitat. Amb el rellotge del pare en farem prou per dues setmanes més.

2006-01-25T10:07:00.000+01:00

Fa dos dies que han pujat les temperatures. Al voltant dels 0 graus, i ha començat a nevar, amb prou feines fa mitja hora. Una nevada que augmenta la seva intensitat. La poca llum interior de les espelmes, el col.lapse de l’enllumenat públic i la lluna plena fan que les superfícies de la nit es vegin amb claredat. Serà una nit llarga i silenciosa.

Combustibles

2006-01-15T00:38:00.000+01:00

Fa dos dies que no sentim cap soroll. Tot i això, quan sortim ho fem amb les màximes precaucions. Amb ulls al clatell, i atents a qualsevol moviment fora del normal. Aquest matí he estat fora més de quinze minuts. Necessitàvem urgentment combustible. Se'ns està acabant, i junt amb en Sílax hem arreplegat quatre branques humides i esquifides, un parell de trossos de potes de cadires trencades i uns quants diaris vells, força molls però els hem estès a l'estenedor improvisat que travessa la sala d'estar i que ara, en aquestes hores de la nit, ja són quasi secs. Ens serviran per encendre uns quants focs.

Tantdebó continui la calma, tantdebó s'hagin acabat els atacs i les bombes. Però no em vull fer falses esperances. Altres cops hem tingut períodes més o menys llargs de relativa tranquilitat, els quals han acabat de la forma més inesperada en tempestes d'acer.

Desena

2006-01-10T19:18:00.000+01:00

Però aquella interminable nit queda molt lluny en la memòria, tot i que només en faci un any. Ho recordo de manera nítida, amb els detalls perfilats, però la sensació és de viure un somni, o millor dit un malson. Tantes hores de terror han quedat gravades al meu cap per molt de temps, qui sap si per sempre.

Novena

2006-01-09T12:53:00.000+01:00

Amb prou feines vam poder arribar a casa. O el que en quedava. Les parets estaven dretes, però ja no existien finestres ni portes, i a dins tot estava capgirat, esberlat i cobert de pols, d'aquesta omnipresent pols que no desapareix, que penetra per l'escletxa més prima. Amb el meu germà intentàvem de posar una mica d'ordre, i amb quatre taulons aixecàvem una imitació de porta que ens protegia moderadament del vent gèlid i de la mica de pols que encara surava a l'aire exterior.

Vuitena

2006-01-08T14:13:00.000+01:00

Durant tota la nit no van parar els atacs, el refugi retrunyia cada cop més violentament, el sostre de mitja vola ens podia caure a sobre en qualsevol moment, els nens ploraven fins a l'extenuació, les mares no aconseguien de calmar-los, amb prou feines elles controlaven els seus propis tremolors i les seves mirades de terror, i els nens se n'adonaven.

Jo seia a terra, recolzat contra la paret freda, amb la mirada perduda en algun punt indeterminat de les poques espelmes que iluminaven dèbilment el centre de l'espai. No sortiríem mai d'allà, acabaríem tots sepultats sobre tones de pedra i ciment. Millor era morir desmembrat per una bomba que en la foscor aixafat sota cinc metres de runa. Volia respirar l'aire exterior, fred i contaminat per la pols, però el preferia a l'aire viciat, estancat, pudent, del refugi. Les parets es feine més petites per moments, s'arraulien sobre mi, em volien esclafar, i tenia més i més calor. M'agafava fort el cap amb les mans i el posava entre els genolls, una bola informe i tremolosa. El meu germà intentava calmar-me. Em deia que no passava res, que el refugi era segur i que tot acabaria aviat. La seva veu ferma m'apaivagava lentament i al cap d'uns minuts deixava de tremolar.

El fill gran de la família dels abrics mirava per entre l'escletxa de l'obertura superior i ens deia excitat que s'estava fent de dia. Quasi al mateix temps la intensitat dels atacs disminuia i en pocs minuts desapareixia completament. Encara esperàvem uns instants, quiets, podia ser una falsa alarma, però no aguantàvem més i sortíem, per fi.

A fora la ciutat s'havia convertit en un paisatge lunar.

Setena

2006-01-06T12:08:00.000+01:00

Hi era tothom: la nombrosa família dels abrics, la veïna de sobre, amb la seva bata violeta fosc (per la brutícia devia ser l'única que tenia) i els cabells estarrufats -els últims dies les arrugues del rostre se li havien multiplicat-, el matimoni de la fleca de la cantonada, abraçats, mirant al buit, i la parella jove amb els seus bessons cridaners, devien tenir sis o set anys. Hi havia més gent, desconeguts: nous veïns que buscaven llocs més segurs que el centre de la ciutat i gent de pas cap als afores, que intentava traspassar el setge.

Sisena

2006-01-02T11:37:00.000+01:00

En Sílax, el meu germà de nou anys i l'única família que em queda, estava aterrat. No era una nit qualsevol. La intensitat dels atacs era molt més forta que de costum. Baixàvem en dos segons al refugi, a la Plaça de les Olles, en girar la cantonada dreta del nostre carrer. La volta de la sala, que datava de principis del segle XX, i que es va utilitzar durant la Guerra Civil, retrunyia amb els impactes de les bombes, i tot era ple de la pols que s'aixecava de terra.

Cinquena jornada

2005-12-30T21:10:00.000+01:00

Ha començat a nevar fa uns minuts. Millor, el fred no serà tan intens com fins ara, amb dies de sol però amb vents gèlids i nits geladesa sota les estrelles brillants.

Amb la neu la pols persistent desapareixerà més ràpid de l'aire. I sota la capa blanca el silenciocuparà tot l'espai, abans envaït pel soroll de les bombes i del foc.

Aquesta nit em recorda una d'especialment tranquil·la, fa un any aproximadament (un somni, cinquanta anys, una altra era fora del temps). Nevava sense parar, i des de feia un parell d'hores no sentíem les alarmes. Però la calma va precedir la tempesta. El cel es va il·luminar amb els fars de milers de caces i el soroll afilat de les bombes precedia els impactes sobre tota la ciutat.

Quarta jornada

2005-12-27T11:06:00.000+01:00

Que potser s'ha acabat tot? No pot ser. Els miracles ja no existeixen. Potser es tracta simplement del miracle de la fatiga, de l'extenuació. És que ja no hi ha més forces per seguir lluitant. No queda una engruna d'energia en els cossos dels escassos soldats. Se sent, de tant en tant i cada vegada més escadusserament i llunyana, els tristos trets dels que encara lluiten, sense cap esperança, sense cap por.

Tercera jornada

2005-12-26T13:03:00.000+01:00

Tot va començar sense adonar-nos-en, i el desastre s'allarga en el temps, interminable. Mai s'acabaria, viuríem eternament sota els atacs, els malaguanyats supervivents, amagant-nos com rates als forats que des que recordàvem s'havien convertit en les nostres llars.

No hi havia un abans de pau; allò era un somni d'un dement. Com podia haver existit una vida normal amb gent passejant i divertint-se? Eren malsons que patia tothom sense excepció. L'estat natural del món era l'amenaça i la violència, i les persones havíem de sobreviure i lluitar. Així era des de temps indefinits i així seria fins que moríssim tots i quedés un sol home sobre la superfície. O ni tan sols llavors: quin sentit tindria quedar-se sol, sense l'enemic? Ell mateix es convertiria en el seu propi adversari i la pau no tornaria fins que no desaparegués finalment, fins que no s'autodestruís i donés pas als éssers irracionals que dominarien, de nou, la natura.

Segona jornada

2005-12-26T12:42:00.000+01:00

Visc en la penombra del meu diminut habitatge. No vull atreure ningú. Al meu petit i fred cau em moc com un fantasma, camino de puntetes, i faig els mínims moviments com en una macabra coreografia.

Les persianes, baixades fins a dalt. Hi he fet dos petits orificis imperceptibles que em serveixen per vigilar l'exterior. La pols està baixant però lentament, encara no veig amb prou claredat l'edifici del davant, o el que en queda: mitja façana que sostè el buit, un no-res.

Per les finestres s'entreveu un munt de runa i un tros de cel beix, gris plom.

Primera jornada

2005-12-23T13:18:00.000+01:00

El silenci, per fi, s'ha instal·lat sobre la ciutat. El foc s'ha extingit principalment perquè ja no tenia res més per cremar, ara algunes fumeres es mig veuen des d'aquí dalt. Encara no m'atreveixo a sortir. Suposo que hi ha més supervivents tot i que no he notat cap signe de vida. Tothom està com jo, amagat al seu cau, s'ha acabat el desastre però qui sap si encara en resta algun cop amagat. Tota precaució és poca. I més ara que, diuen, el més dur ha passat i seria ridícul morir per qualsevol pas en fals o baixada de guàrdia. Tot i això, en algun moment no molt llunyà hauré de sortir a l'exterior. Però no encara. Esperaré uns dies més a sortir, els nivells de pol·lució no han baixat prou, i calculo que puc sobreviure dues setmanes aquí dins.

Entre les obertures de les persianes ja es poden veure les formes de l'exterior. La pols com una lleu nevada silenciosa està baixant i posant-se sobre les superfícies, un tot beix fosc i espès.